Hi havia poques nits com aquella a l’Empordà, amb un hivern decidit a colar-se a cada racó. El Misteri de les Olors i les Aparicions a Mas Torrencito
La boira ho cobria tot de manera que la carretera fins a la masia semblava més un túnel de pel·lícula de terror que una simple pista rural. La Mas Torrencito, la nostra masia del 1412, tenia l’aspecte d’un castell de llegenda al mig del paisatge. Les xemeneies estaven enceses, i a dins tot semblava un quadre de calma i comoditat… o això creia jo.
Alguns clients eren al chill out, aquella zona de la casa on una pantalla de 100 polzades emetia el programa de “Pasapalabra” com si fos un espectacle en directe. Altres clients, menys interessats a encertar paraules, xerraven al saló o sopaven tranquil·lament al menjador, cadascun en companyia de les seves estimades mascotes. Els nostres gossos, Masto, Maky, Mastitwo i Mamas, corretejaven entre les estances, deixant clara la seva autoritat territorial, encara que amb la pau habitual. Fins ara, la nit era perfecta perquè la masia donés una càlida benvinguda a tothom.
Però, com sempre a la Mas Torrencito, la calma té un temps limitat.
Blanca i Ramon. El Misteri de les Olors i les Aparicions a Mas Torrencito
—Miguel, ja t’has oblidat de la Blanca i el Ramon? —em va recordar la Mireia, apareixent des de la cuina amb unes celles que només reservava per a les ocasions en què em despistava. La Blanca i el Ramon eren els nostres amics i clients de confiança, que arribaven religiosament a passar uns dies, i sempre els recollíem a l’estació de tren de Camallera, el poble veí.
Vaig sospirar i agafar les claus del cotxe. Per què mentir, el trajecte sota la pluja i la boira no era el més desitjable, però el pensament de tornar aviat a la calidesa del mas em motivava prou. La Mireia em va acomiadar amb un somriure d’aquelles que porten un “fes-ho ràpid i torna” implícit.
Mentre travessava el túnel de boira, vaig pensar que a la Mas Torrencito ja havia vist de tot: gossos amb disfresses de superherois, gats fent ioga a coixins, fins a fures que es comportaven com els amos del lloc. Però res no em va preparar per al que trobaria aquella nit.
Quan vaig arribar a l’estació, vaig reconèixer la silueta de Blanca i Ramon sota la marquesina. Ens saludem entre rialles i abraçades, com sempre. La Blanca era alegre i parladora, mentre que el Ramon mantenia aquella calma que semblava amagar secrets. Vaig ajudar a carregar l’equipatge i, quan vam pujar al cotxe, la Blanca va trencar el silenci amb una frase que em va deixar estranyat:
—Miguel, has notat alguna cosa estranya a l’ambient? Com… una olor estranya?
—Una olor? —vaig repetir, dubtant.
No hi havia res fora del normal al cotxe, o almenys això pensava jo. Però així que vam entrar a la masia, vaig entendre a què es referia.
Una aroma inquietant .
Només creuar la porta, ens va colpejar una barreja d’olors estranya, com una mena de sofre barrejat amb xistorra cremada. No era desagradable, però sí… desconcertant. La Mireia era al chill out amb un parell de clients, i en veure’m entrar amb la Blanca i en Ramon, es va acostar arrugant el nas.
—Has fet olor això, Miguel? Sembla que algú hagi intentat fer un rostit amb ou podrit —va dir, mirant-me amb una barreja de repulsió i curiositat.
La Blanca i en Ramon es van unir als comentaris, i en pocs minuts, l’aroma va ser el tema principal de conversa entre els hostes. No podíem trobar-ne l’origen. De tant en tant semblava intensificar-se al chill out, després desapareixia, i reapareixia al menjador, com si fos un fantasma culinari.
—Isa i Vicent estan a punt d’arribar també, oi? —va murmurar la Mireia.
Just en aquell moment, vaig sentir el soroll d’un cotxe apropant-se i vaig treure el cap a l’entrada. Era Vicent amb Isa, i, per descomptat, el seu gos, un bòxer enorme que més aviat semblava un toro en els millors dies. El bòxer va entrar olorant l’ambient i de seguida va fer una ganyota rara, com si hagués captat l’aroma misteriosa.
—¿ Què és aquesta pudor? —va preguntar la Isa, quan va creuar la porta.
Ens encongim d’espatlles. Els gossos, inclòs el bòxer, feien olor cada racó de l’entrada. Jo vaig intentar relaxar-me, pensant que, com a moltes cases velles, les olors estranyes de vegades apareixien del no-res.
La vetllada va continuar, i després d’una estona, tots vam començar a oblidar-nos del misteri. Però no passaria gaire temps fins que el següent incident ens tornés a posar a tots en alerta.
El primer ensurt . El Misteri de les Olors i les Aparicions a Mas Torrencito
Mentre intentàvem que l’estranya aroma desaparegués de les nostres ments, un crit agut va ressonar des del menjador, glaçant-nos la sang. Ens llancem cap al lloc, i en arribar, trobem el senyor Gutiérrez, un home d’uns seixanta anys, petrificat i assenyalant la cantonada del menjador.
—¡ Ho vaig veure! Una ombra! Va passar just aquí… amb una gorra.
Ens mirem els uns als altres, alguns ocultant un riure nerviós i altres intentant no semblar gaire espantats. Encara que el senyor Gutiérrez seguia tremolant, no hi havia cap rastre de l’ombra amb gorra que deia haver vist.
Per tranquil·litzar-lo, vaig dir una cosa que ni jo mateix em creia del tot:
—Segur que va ser un reflex, senyor Gutiérrez. Les ombres en una casa tan antiga poden jugar males passades.
—No, no va ser cap ombra qualsevol. Això… era algú —va insistir.
Els clients van tornar a les seves activitats, encara que la tensió es palpava a l’ambient. La Mireia i jo ens mirem, intercanviant una mirada que deia “això s’està sortint de control”, però intentem mantenir la calma. Els nostres gossos, per la seva banda, no semblaven gaire disposats a ignorar la situació; de fet, tots miraven en la mateixa direcció que el senyor Gutiérrez havia assenyalat, grunyint baix i amb una intensitat inusual.
Intentem distreure’ls, però els seus ulls seguien fixos a la cantonada buida del menjador, com si hi hagués alguna cosa. Cosa que només ells podien veure.
Una cerca frustrant . El Misteri de les Olors i les Aparicions a Mas Torrencito
Enmig de la incertesa, un altre client, una dona anomenada Lourdes, va aparèixer a l’entrada del menjador amb la cara completament desencaixada.
—El meu gos! El meu gos Lolo ha desaparegut! —va cridar, mirant tothom com si sospités que algú en tenia la culpa.
Lourdes era una assídua visitant de la masia i el seu gos chiguagua Lolo, era gairebé tan famós com la casa mateixa. ella, i mai no s’aventurava fora de la casa, així que la seva desaparició era tan estranya com inesperada.
Ens vam disposar a buscar Lolo a cada racó, però després de revisar habitacions, salons, i fins i tot el jardí sota la boira, no vam trobar cap rastre del gos. Era com si s’hagués esfumat, deixant només un ressò de la seva presència, i una lleugera taca de pèls al coixí favorit.
Amb cada nou esdeveniment, l’ambient es feia més pesat, i els murmuris dels clients es començaven a barrejar amb les teories més absurdes. Que si era un fantasma, que si la casa estava encantada, que si Lolo havia estat abduït per extraterrestres.
Mentre tornàvem al menjador, vaig notar que la Blanca i el Ramon, amb aquesta calma que els caracteritza, estaven massa callats, com si haguessin comprès alguna cosa que la resta de nosaltres no aconseguiàvem a veure.
Els turistes inesperats
Mentre intentàvem calmar Lourdes per la desaparició de Lolo i els murmuris entre els clients començaven a intensificar-se, va sonar el telèfon de recepció. Tots vam girar el cap cap a l’aparell, que semblava sonar amb una urgència poc habitual. A la Mas Torrencito, poques vegades rebem trucades tan tard.
—Qui serà ara? —vaig murmurar, mentre contestaria.
—Hola! Eh… com es diu? Ah, sí. Good evening ! —va dir una veu amb un accent anglès marcat i un to apressat.
—Ei… Hola! Good evening ! —vaig respondre, ajustant-me ràpidament a l’anglès mig rovellat que havia après a l’escola.
—Yes, yes… um… We are lost. Very lost. We’re in the middle of… fog… so much fog! And we need a place to stay… we saw your sign on the road but… can’t find you! —la veu sonava entre divertida i una mica desesperada.
En escoltar allò, la Mireia i alguns clients van començar a riure en veu baixa, encara que Lourdes seguia amb les celles arrufades, clarament preocupada per Lolo.
—No us preocupeu! —vaig dir, intentant sonar més segur del que em sentia—. Eh… I mean, don’t worry! We’ll guide you! .
Ràpidament els vaig donar indicacions, encara que no estava segur que les seguissin del tot, perquè en algun moment de la conversa un dels turistes va exclamar que “la boira era com un monstre de pel·lícula de terror”. Finalment, després de diversos intents, van entendre el camí, o almenys això semblava, i em vaig acomiadar amb un animat “See you soon!”.
L’arribada dels guiris . El Misteri de les Olors i les Aparicions a Mas Torrencito
Van passar uns vint minuts, i just quan els clients es començaven a dispersar per a les seves habitacions, vam sentir un parell de tocs tímids a la porta. En obrir, em vaig trobar cara a cara amb dues figures que semblaven tretes d’un festival de música indie: un d’ells, ros amb una barba espessa i una bufanda teixida que semblava un collaret gegant, i l’altra, una noia pèl-roja amb un somriure gegant i una càmera penjada del coll, com si estigués a punt per fotografiar fins a l’últim racó de la casa.
—Hola! —van saludar tots dos, i després van començar a riure’s ia saludar els gossos, que es van acostar de seguida, fent olor les maletes.
—Hello! We are… eh… very… eh… sorry! Thank you so much for helping us! —va dir la noia, que després es va presentar com la Lucy, mentre el ros, que anomenaven Oliver, assentia i s’ajupia per acariciar Mastitwo.
Ràpidament, els mostrem una habitació i els oferim una mica de cafè calent. La parella es va instal·lar al saló al costat d’alguns clients que encara hi eren, i l’ambient va començar a relaxar-se. Amb una naturalitat encantadora, Lucy i Oliver van començar a explicar anècdotes del viatge pel nord d’Espanya, narrant com s’havien perdut al mig de la boira en una història que involucrava un mapa que, segons ells, semblava dibuixat per un nen de cinc anys.
Isa i Vicent, que encara eren al chill out, van riure a riallades amb la història dels guiris, i no van trigar a entaular conversa amb ells.
— Oh, it’s like a… com es diu? Una… masia embruixada? —va preguntar Oliver al seu espanyol rudimentari, causant que diversos clients llancessin una riallada.
—Així sembla! —vaig respondre, rient-me i, per un moment, oblidant la tensió del gat desaparegut i les ombres misterioses.
La calma després de la tempesta . El Misteri de les Olors i les Aparicions a Mas Torrencito (2a part)
Els nous hostes eren com un bufa d’aire fresc. Lucy va resultar ser una amant dels animals, i ràpidament es va integrar amb els gossos i els gats, convertint-se en amiga de quatre potes en qüestió de minuts. Oliver, per la seva banda, era un expert a explicar històries exagerades, i en qüestió de minuts tenia tots al saló rient mentre descrivia una suposada “batalla èpica” que havia lliurat contra un gat de carrer en un poble de Portugal.
Fins i tot Lourdes, encara preocupada per Lolo, no va poder evitar riure’s quan Oliver va començar a imitar els miols del “gat ferotge” que, segons ell, havia intentat “atacar-lo” al mig del carrer. I així, de mica en mica, l’ambient es va anar relaxant i la tensió a la casa va disminuir. Fins i tot els gossos, que havien estat inquiets fins fa un moment, es van arraulir al costat de Lucy, com si sabessin que estaven en bona companyia.
La parella es va quedar tan a gust que va decidir quedar-se al chill out, on es van instal·lar en un dels sofàs amb una manta i van començar a veure “Pasapalabra” amb els altres clients, comentant les paraules com si sabessin perfectament de què anava el programa . La boira fora, que abans havia semblat esfereïdora, ara se sentia com un acollidor mantell que ens aïllava de la resta del món.
La Mireia es va acostar a mi i em va somriure.
—Miguel, aquests guiris van arribar just a temps. No sé per què, però em fa la sensació que la seva bona energia ens feia falta aquesta nit.
Vaig assentir, mirant els clients i les seves mascotes, tots junts en una mena de pau estranya però agradable. Per un moment, vaig pensar que la nit havia decidit fer-nos un respir.
Un descobriment inesperat .
Just quan tots ens semblava relaxar-nos i l’ambient tornava a ser càlid, un so peculiar va trencar el silenci. Era un lladruc agut i suau que venia… de darrere del sofà!
Lourdes es va aixecar d’un salt, i abans que pogués dir res, Lolo, el seu petit yorkshire terrier, va aparèixer amb una expressió tan tranquil·la com la de sempre, com si hi hagués estat tot el temps, ocult en un amagatall secret. Amb aquesta actitud característica dels yorkshire, Lolo es va acostar a la seva propietària bellugant la cua i llançant-li una mirada que semblava dir: “De què s’han preocupat?”
—¡ Lolo! —va exclamar Lourdes, abraçant-lo i acariciant-lo mentre l’examinava per assegurar-se que estigués bé—. ¿ On t’havies ficat, murri?!
Els clients i nosaltres ens vam relaxar en veure que el petit Lolo havia aparegut sa i estalvi, i Oliver, sense poder evitar-ho, va començar a fer broma, suggerint que Lolo podria ser “el veritable guardià de la Mas Torrencito, amb un uniforme d’espia i tot ”. Fins i tot va posar al costat de Lolo per a una foto, mentre Lucy reia i capturava el moment amb la seva càmera.
Tornada a la normalitat?
I quan semblava que tot tornava a la normalitat, un detall em va deixar intrigat. En mirar darrere del sofà per veure l’amagatall de Lolo, vaig notar una cosa estranya a terra. Semblaven… empremtes? Sí, unes petites empremtes mullades, clarament de gosset, que anaven des de l’entrada fins al darrere del sofà. No obstant això, hi havia alguna cosa estranya, com si se’n superposessin d’altres de més grans.
Vaig intentar ignorar-ho, però el desconcert era impossible d’evitar. Com podia un gosset tan petit deixar empremtes amb aquesta forma i mida?
La Mireia també les va notar, i ens mirem sense saber gaire què pensar. Per un moment, gairebé em vaig atrevir a preguntar a la Lourdes si la Lolo s’havia comportat de manera estranya, però vaig decidir no espantar-la. Tot i això, mentre tornàvem al chill out, una pregunta es va instal·lar a la meva ment i no vaig poder evitar-ho:
Hi havia alguna cosa o algú més a la Mas Torrencito aquella nit?…..
La nit avançava i tots intentàvem relaxar-nos, encara que les petjades mullades i l’estrany comportament de Lolo ens tenien intrigats. El Misteri de les Olors i les Aparicions a Mas Torrencito
Lourdes continuava acaronant el seu petit yorkshire, i els clients, encara que una mica tensos, intentaven convèncer-se que tot tenia una explicació racional.
De sobte, Oliver es va aixecar del sofà amb una expressió de sorpresa i va assenyalar una petita ombra que lliscava entre les potes de la taula del menjador.
— Wait… is that… a cat? —va preguntar, pampalluguejant, mentre la petita figura s’aturava en sec i ens observava amb ulls brillants.
Ens girem per veure el que Oliver havia assenyalat, i allà hi havia: un gat de carrer, amb pelatge gris i una mirada astuta, observant-nos amb menyspreu des de sota la taula. Era un gat flac i àgil, que semblava haver trobat a la Mas Torrencito el lloc perfecte per a un sopar… i una mica d´entreteniment.
El gat invasor de més torrenet
La Mireia i jo ens vam acostar lentament, i el gat, en veure’s descobert, va fer un salt àgil i es va amagar darrere del sofà. Lourdes va exclamar, amb un riure nerviós:
—Així que aquest és el veritable culpable de tota aquesta nit!
Isa, que mirava l’escena amb un somriure divertit, va assentir.
—És clar, segur que aquest gatet ha estat entrant i sortint de la casa sense que ho notéssim. I Lolo… bé, segur que ho ha estat seguint.
De sobte, tot començava a tenir sentit. El gat havia estat rondant la casa des d’hora, causant que Lolo i els altres gossos el perseguissin per cada racó. deixat en el seu petit joc d’amagatall.
La Mireia va riure, ja més relaxada, i es va girar cap a mi.
—Aleshores, tot això va ser per un gat que va trobar el seu paradís a la Mas Torrencito!
El gat de carrer ens mirava des del seu amagatall, probablement sentint-se molt orgullós d’haver posat de cap per avall la tranquil·la nit de la casa. Lolo, en veure que tots estaven pendents del gat, va començar a bordar de nou, clarament molest per haver perdut el protagonisme. Lourdes no va poder evitar riure’s.
—Va, Lolo! És que tu també volies causar una “nit misteriosa”?
Fora la tensió
Oliver i Lucy, encantats amb el desenllaç, van començar a fer fotos del gat i de Lolo. Tothom va començar a fer broma sobre la “llegenda del gat fantasma de la Mas Torrencito” i la nit va recuperar aquest ambient càlid i distès.
Per rematar la situació, el gat, amb la mateixa calma amb què havia entrat, va sortir de l’amagatall i va caminar lentament cap a la porta, donant-nos una darrera mirada desafiant, com dient: “tornaré”.
En veure’l anar-se’n, Isa va fer broma:
—Sembla que al final, el gat només va assegurar-se que la Mas Torrencito és de bona qualitat. Fins i tot ell l’ha aprovada!
Mentre les rialles omplien la sala i Lolo s’acomodava finalment a la falda de Lourdes, la boira fora va començar a aclarir-se. El gat va desaparèixer a la foscor, i amb ell, la sensació d’inquietud que havia marcat la nit.
La Pau Retornada .
L’endemà al matí, la Mas Torrencito va clarejar tranquil·la. Els clients comentaven entre rialles els esdeveniments de la nit anterior, i la Mireia i jo, per fi, vam poder relaxar-nos. Els turistes, Oliver i Lucy, van fer fotos de la masia i van prometre tornar per a “més aventures”.
Finalment, la Mas Torrencito va recuperar la seva habitual tranquil·litat… o almenys fins que un nou hoste, humà o animal, decidís portar un toc de caos novament.
Des de Mas Torrencito us desitgem un bon dia i que el vostre gos us acompanyi!!!!
—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí :
