Era la vigília de Nadal, i la família Gómez buscava el regal perfecte per al seu fill Dani. El Regal de Nadal by MasTorrencito
En una botiga de mascotes del centre, un petit cadell blanc va cridar la seva atenció. Semblava un peluix, amb el seu suau pelatge i ullets brillants que transmetien dolçor. El dependent els va assegurar que era “la raça ideal per a un nen”, i sense pensar-s’ho gaire, el van comprar.
Aquella nit, el cadell, a qui van anomenar Max, va arribar a casa amb un llaç vermell lligat al coll. Dani saltava d’alegria mentre abraçava el gosset.
—És el millor regal de tots! —cridava, besant Max al cap.
El petit cadell es va arraulir a la falda, aliè al que el destí li deparava. Aquella primera nit, en Max va dormir en una lliteta improvisada al costat del llit de Dani. Durant els primers dies, semblava que tot era perfecte. Dani jugava amb ell, el carregava i presumia davant dels seus amics. Els seus pares també gaudien veient-lo córrer per la casa. Però, com tots els cadells, en Max va començar a créixer.
Els problemes van començar quan Max va deixar de ser aquell petit peluix que tots adoraven. Les seves dents esmolades van començar a mossegar sabatilles i mobles. Necessitava sortir a fer exercici i aprendre on fer les seves necessitats, però ningú a la família estava disposat a dedicar-hi temps.
—Dani, treu el gos a passejar —va ordenar la mare un dia.
—No vull! Estic jugant a la consola. Que el tregui el pare.
Però el pare tampoc no el treia. A poc a poc, en Max va anar deixant de ser el centre d’atenció. El que al principi era un cadell alegre i juganer, va començar a passar llargues estones sol. Quan es feia pipí a la casa, el renyaven, però ningú no li ensenyava on havia d’anar. Aviat, el van relegar al pati del darrere, on amb prou feines veia la família.
Max plorava a les nits, rascant la porta amb l’esperança que algú el deixés entrar. Però els Gómez s’havien acostumat a ignorar-lo.
—Només és un gos —deia el pare, encongint-se d’espatlles.
L’Abandó . El Regal de Nadal by MasTorrencito
Un diumenge qualsevol, el pare va decidir que en Max ja no es podia quedar més a casa.
—És un problema. Ningú no el cuida i està destruint el pati —va dir a la seva dona.
—¿ Què farem amb ell? —va preguntar ella, incòmoda.
—Ho portarem lluny.
Van carregar Max al cotxe. El gosset, emocionat per sortir de casa, movia la cua sense parar. Potser anava a passejar per fi, va pensar. Dani, en canvi, ni tan sols va sortir de la seva habitació per acomiadar-se’n.
La família va conduir fins a un camí solitari al mig del bosc. Allà, el pare va estacionar i va portar Max fins a un arbre. Va lligar la corretja al tronc i, sense mirar-lo, va tornar al cotxe. Max bordava, confós, mentre veia com el vehicle desapareixia a la distància.
El primer dia, Max va llençar amb totes les seves forces de la corretja. Va bordar fins a quedar-se afònic, esperant que algú tornés. Els seus ulls eren plens d’esperança. Però ningú no va tornar.
El segon dia, la gana i la set van començar a debilitar-lo. Les potes tremolaven i amb prou feines podia mantenir-se dreta. Mirava al seu voltant, però l’única cosa que veia eren arbres i més arbres.
El tercer dia, amb les poques forces que li quedaven, Max va mossegar la corretja. Va llençar amb desesperació, com si la seva vida en depengués, perquè ho feia. Finalment, la corretja va cedir. Encara que estava exhaust i deshidratat, en Max va començar a caminar.
No sabia exactament cap on, però alguna cosa dins seu el guiava: el desig de tornar a casa. Va caminar més de 10 quilòmetres per senders, carreteres i camps. Va creuar perillosos trams d’asfalt, evitant cotxes que passaven a tota velocitat. Ningú no sap com, però va arribar.
Quan les potes van tocar la vorera de la seva antiga casa, Max va moure la cua amb un entusiasme feble però genuí. Estava flac, cobert de fang i ferides, però era a casa.
En veure el gos a la porta, els Gómez no van sentir alegria. Només incomoditat.
—Una altra vegada aquí? —murmurà el pare, enfadat.
Sense dubtar-ho, van carregar novament Max al cotxe. Aquest cop van conduir més lluny, fins a un lloc encara més aïllat, a 50 quilòmetres de distància. El pare va repetir l’acte: va lligar Max a un arbre i el va deixar allà.
—Aquest cop no trobareu el camí —va dir en tornar al cotxe.
El Final de Max
Max no va tenir forces per lluitar una segona vegada. Van passar els dies, i ningú no el va rescatar. Va morir allà, lligat a aquest arbre enmig del no-res, amb els ulls cansats d’esperar els qui un dia va creure que eren la seva família.
Reflexió Final
Aquesta història, encara que dolorosa, reflecteix una trista realitat que es repeteix cada any. Milers d’animals són regalats com si fossin objectes, sense pensar en la responsabilitat que comporta tenir-ne cura.
Els gossos no són joguines ni adorns nadalencs. Són éssers vius que senten, estimen i confien cegament en els humans.
Max només volia amor i una família que el cuidés. Però en lloc d’això, va trobar indiferència i abandó. No permetem que més gossos pateixin el mateix destí. La propera vegada que pensis a regalar un cadell, recorda: no és un regal, és un compromís de per vida.
Per ells, per nosaltres, pels milers de MAX que hi ha cada any… des de MasTorrencito us demanem que sigueu responsables.
Des de MasTorrencito us desitgem un bon dia i que els vostres gossos us acompanyi!!!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
