Treballar en turisme rural té les seves coses bones: el contacte amb la natura, el silenci… Però també hi ha la gent rara . L’hoste, el gosset i els mals esperits de MasTorrencito
No, no gent curiosa o excèntrica, sinó gent que directament sembla que ha sortit d’un altre pla astral. Com aquella noia que va venir l’altre dia amb el cellerer i un carregament de rareses.
Ja sabia que la cosa no pintava bé des dels whats inicials. Frases com: “Accepteu gossets? Però és que el meu té molta sensibilitat energètica…” o “Les habitacions estan purificades? Sóc una mica particular amb això” ja m’havien donat una idea que això seria divertit . I vaja si ho va ser.
Arriba. Ella, el gosset i una maleta que semblava que portava l’aixovar d’una reina. Abans de ni tan sols saludar, em deixa anar:
—Ets tu?
—Ei… sí, crec que sí. —No sabia si respondre com un humà o imitar un gos, perquè el cellerer ja m’estava mesurant el panxell com si fos el proper dinar.
Li ensenyo tres habitacions perquè esculli, pensant que seria ràpid. Ja! Entra a la primera, i es queda immòbil al llindar. ¡¡ A OLISQUEJAR! Com si busqués gas radó o la recepta secreta de la Coca-Cola.
Entra i surt. Olfateja. Estén les mans. Sospira. I jo allà, amb la cara de pòquer més intensa de la meva vida.
—Escolta, sense pressa, eh? Tu tria i ja em dius. —li dic amb un somriure que em feia mal mantenir.
—Sí, sí, gràcies. Això és important.
Al cap de quinze minuts de rituals, em diu amb veu solemne:
—L’habitació 5. Crec que són més tranquils.
—Qui?
— Els mals esperits.
Vaig haver de mossegar-me el llavi per no riure’m. Vaig assentir amb tota la serietat que vaig poder (el meu Oscar els ho dec a aquell moment), i me’n vaig anar a la cuina a explicar-ho a la Mireia.
—Una altra rara, Mireia. Una altra.
—Una altra? De debò?
—Que diu que hi ha mals esperits. Ha deixat la finestra i la porta obertes perquè se’n vagin.
—Doncs res, que els doni la bona nit també.
Seguim amb les nostres coses, fins que rebo un whatsapp. “Em podries pujar una manta extra? És que l?energia de l?habitació m?ha deixat freda”. Fregiu l’habitació, no sé si pels esperits o per la finestra oberta amb dos graus a l’ambient.
Pujo amb la manta. Toco a la porta. El cellerer intenta menjar-me una altra vegada. Ella obre i veig el panorama: espelmes enceses per tot arreu, la finestra de bat a bat i la calefacció funcionant com si estiguéssim a Sibèria.
—Tens la calefacció posada? —li pregunto amb delicadesa.
—És clar.
—I la finestra oberta?
—Coses meves.
—Tu, però pago jo? —li espeto amb un somriure tens.
—Com?
—Que si deixes la finestra oberta, la calefacció no pararà tota la nit.
—Bé, bé, quan s’airegi la tanca.
—Perfecte. Perfecte. —Dic, prement la manta com si fos un sac de boxa.
Baixo i ho explico a la Mireia.
—Mireia, ha encès la calefacció al màxim, amb la finestra oberta.
—Deixa-la. Si vol fer un ritual víking, és el problema.
Al cap d’una estona, la noia surt a passejar amb el gosset. Aprofito i pujo corrent a l’habitació. Obro la porta, i allò semblava una nevera industrial. Fred, espelmes, i la finestra oberta com si volgués invocar Jack l’Esbudellador. Decideixo agafar el comandament de l’aire condicionat, no fos cas que a l’esperit de la calefacció decidís sumar el de l’aire polar.
Quan torna, em veu i diu:
—Ei… Has notat res a l’habitació?
—Una cosa?
—Sí, alguna cosa… estranya.
—Doncs sí. —li dic— Molt fred. Serà l’esperit de l’hivern?
Ella somriu, convençuda que la broma era de debò. La Mireia i jo vam passar la resta de la nit rient-nos com a adolescents en un campament. I sí, l’endemà al matí, em va demanar encens per a la sala d’esmorzar. Però això ja és una altra història!
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí